MARIO ROMOLI I LA PORTA ROMANA DE FLORÈNCIA

A finals del segle XIX es creen, a Florència, les vies que envolten el centre històric de la ciutat, enderrocant, quasi completament, les últimes muralles medievals, les de Arnolfo di Cambio. Tot i així, romanen alguns testimonis de les portes d’entrada que formaven part d’aquestes muralles i que són visibles al llarg d’aquestes vies de circumval•lació. La porta sud, anomenada “Romana” perquè està dirigida cap a aquesta direcció, també és la que conserva un fragment de les muralles del segle XIV i la que ens dona una idea de com era aquesta ciutat emmurallada. Cada porta d’entrada donava la benvinguda a Florència i estaven decorades amb pintures al fresc, sovint amb imatges religioses i, de vegades, amb obres d’artistes importants. Malauradament, els exemples que ens han arribat no són nombrosíssims degut a un problema de conservació externa de les obres i, de vegades, es tornaven a pintar alguns segles més tard.
La Porta Romana (anomenada anteriorment San Pier Gattolino, pel nom de l’església homònima propera) s’ha convertit en l’entrada a Florència que conté més d’una obra d’art que ens acull a la ciutat: la primera i més evident quan s’arriba des del sud és l’escultura contemporània que decora la rotonda que precedeix la porta, o sigui, la de Michelangelo Pistoletto amb el títol “Dietrofront” (1981-84). Aquesta escultura representa una dona que surt de Florència, cap al futur, però que, alhora, torna a entrar a la ciutat, mirant cap al passat; un altre significat és que la seva ànima es nega a abandonar el gloriós passat cultural de Florència.

A la mateixa porta es troba una pintura al fresc amb la Verge Maria i sants (entre els quals, el patró de la ciutat, Sant Joan Baptista), una obra del segle XVI de Franciabigio que, probablement, substituïa un fresc precedent del segle XIV; entrant per la porta, just davant, a la façana d’un edifici que es troba a l’encreuament dels carrers Via Romana i Serragli, conté una altra obra contemporània: un fresc.

En aquest cas també es tracta d’una pintura al fresc que en substitueix una precedent que era obra de Giovanni da san Giovanni, un dels principals pintors florentins de la primera meitat del segle XVII, al qual, el granduc Cosme II de Medici li va encarregar aquesta pintura. L’obra de Giovanni da San Giovanni representava la al•legoria de Florència asseguda en un tro amb, al costat, Siena i Pisa, símbol, doncs, del Granducat de la Toscana amb Florència com a ciutat principal i les altres “annexes”, ambdues conquerides per Cosme I. Aquesta obra, desafortunadament, es va fer malbé amb el pas del temps i, a un cert punt, es va arrencar del mur, tot i que no sabem on fou col•locada exactament perquè ja no es conserva. Una llegenda sobre aquesta fresc explica que, mentre l’artista l’estava realitzant, els florentins que el veien quan passaven per allà, el felicitaven per la seva feina, és a dir, que l’obra agradava. Giovanni, en canvi, com a única resposta va destruir aquella pintura perquè considerava que no estava al nivell de la seva obra i en va crear una de nova, la definitiva, fins que es va deteriorar.
Al 1953, l’Ajuntament de Florència, amb Giorgio la Pira com a alcalde, i Pier Bargellini com a promotor, va llençar un concurs per arreglar les entrades de la ciutat. Mario Romoli va guanyar i va realitzar la pintura al fresc “La Vida a Florència” aquell mateix any. La pintura té una composició esquemàtica, quasi geomètrica que es relaciona amb els estudis de Romoli del classicisme italià i, fins i tot, de Cezanne; la finestra de l’edifici s’utilitza com a punt que separa els dos grups de personatges i també dos períodes històrics: a la dreta hi ha personatges il•lustres de l’edat medieval i del renaixement com Dante, Giotto, Masaccio, Leonardo da Vinci o Lorenzo el Magnífic; a l’esquerra, en canvi, els del segle XX amb el mateix Romoli, Papini, Ottone Rosai, Primo Conti, Ardengo Sofici… la cultura florentina de gran rellevància en el passat però que continua en el present. A la part superior de la finestra, els sants principals de la ciutat, la Verge Maria i Sant Joan Baptista, dominen l’escena, encara presents en època contemporània així com ho van ser durant el passat.


Mario Romoli (1908-1978) va ser un artista florentí tot i que no es troba entre els més coneguts, degut probablement a la seva naturalesa polèmica que el va convertir en una personalitat “incòmoda”, com afirma Marco Romoli. Al 2013 es va inaugurar un museu dedicat a ell, tot i que no a la seva ciutat natal, sinó a Rufina. A Florència es destquen les seves pintures que decoren la sala restaurant de l’estació de Santa Maria Novella. Després de la guerra, que ho va capgirar tot, el seu estil va canviar, com va passar amb molts altres artistes, i es va interessar més per Picasso. Una tendència entre els artistes del segle XX era estudiar diferents períodes i artistes, i experimentar noves tècniques i temàtiques: això també ho va fer Romoli que, des de Cezanne i els impressionistes, estudià també el classicisme italià, l’abstractisme, Picasso… Entre les seves representacions es troben natures mortes, paisatges, retrats, escenes religioses (sobretot cap al final de la seva carrera), figuracions simbòliques…. Un artista amb múltiples interessos i inquietuds, que va saber enriquir el seu repertori artístic, i no només això: a més dels seus escrits, també es va dedicar a la ciència i la tecnologia, experimentant alguns invents (frens per avions, airbag per motos, motor rotatiu a combustió interna…), un verdader Leonardo da Vinci contemporani, l’idea de l’artista complet del Renaixement, que havia de tenir un coneixement global del món i que roman en el temps, com en la pintura que hem vist.
Recordem, a més, un esdeveniment històrico-artístic important en el qual Romoli va participar: es va tancar amb dos artistes més a la Torre d’Arnolfo del Palazzo Vecchio per obstaculitzar l’exportació de quadres dels Uffizi, algunes obres de la galeria que havien de dirigir-se als Estats Units fent part d’una exposició temporal. Els esforços d’aquests artistes foren recompensats i les obres van romandre a Florència.

Sílvia Marquès

Ciao! Sono Sìlvia e vengo da Barcellona. Laureata in Storia dell’Arte nella mia città, la mia passione è sempre stata l’arte italiana. Dal primo momento in cui ho messo i piedi a Firenze, ho amato questa città e il mio sogno è stato trasferirmi qui e diventare guida turistica, il lavoro che più amo. Continuo a studiare e imparare cose di questa magnifica regione che è la Toscana, piena di ricchezze come la sua storia, la gastronomia, i vini, i paesaggi... Quindi sono entusiasta di accompagnarvi e scoprire insieme tutte le belle cose che offre questa meravigliosa città!

Latest posts by Sílvia Marquès (see all)

About Sílvia Marquès

Ciao! Sono Sìlvia e vengo da Barcellona. Laureata in Storia dell’Arte nella mia città, la mia passione è sempre stata l’arte italiana. Dal primo momento in cui ho messo i piedi a Firenze, ho amato questa città e il mio sogno è stato trasferirmi qui e diventare guida turistica, il lavoro che più amo. Continuo a studiare e imparare cose di questa magnifica regione che è la Toscana, piena di ricchezze come la sua storia, la gastronomia, i vini, i paesaggi... Quindi sono entusiasta di accompagnarvi e scoprire insieme tutte le belle cose che offre questa meravigliosa città!
Bookmark the permalink.

Comments are closed