PALAZZO COMUNALE DE SAN GIMIGNANO

Al cor del centre de San Gimignano, a la plaça del Duomo, es troba el Palazzo Comunale, també conegut com Palazzo del Popolo o Palazzo Nuovo del Podestà; està delimitat, a la dreta, per la Torre Grossa (que, amb els seus 54 metres és la més alta de San Gimignano; construïda entre el 1300 i el 1311) i, a l’esquerra, per la Loggia del Comune (el pòrtic). L’edifici del govern fou construït entre el 1289 i el 1298 sobre les restes d’una estructura més antiga i es va ampliar durant els segles XIV i XV. A partir de la seva construcció i encara avui en dia, el palazzo és seu de l’Ajuntament de San Gimignano i, des del 1852, també del Museu de la ciutat, Museo Civico.

La Pinacoteca del segon pis acull obres molt importants d’artistes de Florència i de Siena del segle XIII al XVI, entre els quals Coppo di Marcovaldo, Benozzo Gozzoli, Filippino Lippi, Pinturicchio.

Entre les diferents sales que formen part de l’edifici, al primer pis es troba la sala del Consell coneguda com Sala Dante, en honor a la presència del poeta Dante Alighieri l’any 1300. Dante va venir com a ambaixador de la República Florentina per crear una lliga güelfa Toscana, és a dir, una unió entre tots els partidaris del papa per, així, poder fer front als oponents gibel·lins, defensors de l’emperador.

A l’interior de la sala hi ha pintures al fresc de finals del segle XIII atribuïdes a un pintor florentí, un tal Azzo di Masetto, i representen tornejos de caballers i escenes de caça dedicades a Carles d’Anjou, representat entronitzat a la paret del fons de la sala mentre alguns personatges l’homenatgen amb el do del falcó.

A la paret de la dreta hi ha la gran Maestà de Lippo Memmi del 1317, inspirada a l’obra homònima del cunyat de l’artista, Simone Martini al Palazzo Pubblico de Siena: Maria es representa asseguda al tro i envoltada d’àngels i sants, i l’home agenollat a l’esquerra hauria de ser el podestà del govern de l’època, Nello di Mino de’ Tolomei, el qual va encarregar l’obra. A la segona meitat del segle XIV, l’obra es va ampliar amb altres figures a dreta i esquerra: Sant Antoni Abad i Santa Fina a l’esquerra, Bartolo i Lluís IX a la dreta. Aquest afegit fou obra del pintor Bartolo di Fredi, de Siena, tot i que hi trobem el nom del florentí Benozzo Gozzoli: el seu estil es pot reconèixer fàcilment i, segurament, es va ocupar d’una restauració durant el segle XV.

HOMENATGE A PALMIRA. Tresors arqueològics perduts

Temple de Jerusalem: Destruït per primera vegada al 587 a.C per Nabucodonosor, rei de Babilònia. Fou reconstruït posteriorment i destruït novament durant el setge dels romans guiats per Titus al 70 d.C. Destruït una tercera vegada per l’emperador Adrià al 135 d.C, quan va arrasar Judea i va exterminar als jueus.
Serapeu d’Alexandria: Temple dedicat a la divinitat Serapis i construït al segle III a.C. Molt estimat per la seva importància i conservat per part d’alguns emperadors romans (Adrià inclús el va fer reconstruir després de la seva destrucció durant les guerres). Fou destruït novament el 391 aproximadament per Teòfil, patriarca cristià (segons una de les possibles versions dels fets).
Panteó de Roma: El papa Bonifaci IV el va convertir en una església cristiana al 609 i, gràcies a això, es va salvar de la seva destrucció però no dels saquejos del bronze i de les seves decoracions externes (el bronze el va fondre el papa Urbà VIII Barberini per fer els canons del Castel Sant’Angelo i el baldaquí de Gian Lorenzo Bernini de la basílica de Sant Pere; de la mateixa manera que havia utilitzat les pedres del Colosseu per costruir el Palazzo Barberini, la residència privada de la seva família).
Partenó d’Atenes: 1687, durant la guerra entre cristians i turcs, les tropes venecianes de Francesco Morosini van fer saltar pels aires el Partenó per demostrar als turcs (que controlaven la ciutat d’Atenes des de feia dos segles) qui era el més fort, destruïnt el símbol més estimat de la ciutat.
Palmira: 2015, durant la guerra civil de Síria, l’ISIS va destruir els monuments històrics del jaciment arqueològic de Palmira per cancel•lar tots els vestigis del paganisme, decapitant l’encarregat del jaciment.

Aquests són només alguns dels exemples més impactants de l’acció de l’ésser humà. Nosaltres, humans, ens considerem el més excel•lent i perfecte dels animals, som els únics que tenim la facultat de parlar i els més intel•ligents. Bé, l’història demostra ben el contrari… mil•lennis més tard no hem après absolutament res i continuem cometent els mateixos actes fanàtics. Perquè tant si som cristians, hebreus, budistes, islàmics o ateus, som tots fanàtics ignorants quan destruïm un símbol del passat. La cega ignorància i la ràbia són el que ha portat a l’home, des de temps antics, a intentar cancel•lar altres pobles amb diferents religions, no només a través de l’extermini dels seus habitants, sinó amb la destrucció dels edificis relacionats amb el seu culte. I diem “intentar” perquè, en realitat, no hi ha una manera per obligar a l’home a que canviï el seu culte, ni tan sols si s’arrasa la seva ciutat (és més, semblaria que s’aconsegueix el resultat oposat).

 

Continue reading