PALAZZO COMUNALE DE SAN GIMIGNANO

Al cor del centre de San Gimignano, a la plaça del Duomo, es troba el Palazzo Comunale, també conegut com Palazzo del Popolo o Palazzo Nuovo del Podestà; està delimitat, a la dreta, per la Torre Grossa (que, amb els seus 54 metres és la més alta de San Gimignano; construïda entre el 1300 i el 1311) i, a l’esquerra, per la Loggia del Comune (el pòrtic). L’edifici del govern fou construït entre el 1289 i el 1298 sobre les restes d’una estructura més antiga i es va ampliar durant els segles XIV i XV. A partir de la seva construcció i encara avui en dia, el palazzo és seu de l’Ajuntament de San Gimignano i, des del 1852, també del Museu de la ciutat, Museo Civico.

La Pinacoteca del segon pis acull obres molt importants d’artistes de Florència i de Siena del segle XIII al XVI, entre els quals Coppo di Marcovaldo, Benozzo Gozzoli, Filippino Lippi, Pinturicchio.

Entre les diferents sales que formen part de l’edifici, al primer pis es troba la sala del Consell coneguda com Sala Dante, en honor a la presència del poeta Dante Alighieri l’any 1300. Dante va venir com a ambaixador de la República Florentina per crear una lliga güelfa Toscana, és a dir, una unió entre tots els partidaris del papa per, així, poder fer front als oponents gibel·lins, defensors de l’emperador.

A l’interior de la sala hi ha pintures al fresc de finals del segle XIII atribuïdes a un pintor florentí, un tal Azzo di Masetto, i representen tornejos de caballers i escenes de caça dedicades a Carles d’Anjou, representat entronitzat a la paret del fons de la sala mentre alguns personatges l’homenatgen amb el do del falcó.

A la paret de la dreta hi ha la gran Maestà de Lippo Memmi del 1317, inspirada a l’obra homònima del cunyat de l’artista, Simone Martini al Palazzo Pubblico de Siena: Maria es representa asseguda al tro i envoltada d’àngels i sants, i l’home agenollat a l’esquerra hauria de ser el podestà del govern de l’època, Nello di Mino de’ Tolomei, el qual va encarregar l’obra. A la segona meitat del segle XIV, l’obra es va ampliar amb altres figures a dreta i esquerra: Sant Antoni Abad i Santa Fina a l’esquerra, Bartolo i Lluís IX a la dreta. Aquest afegit fou obra del pintor Bartolo di Fredi, de Siena, tot i que hi trobem el nom del florentí Benozzo Gozzoli: el seu estil es pot reconèixer fàcilment i, segurament, es va ocupar d’una restauració durant el segle XV.

MARIO ROMOLI I LA PORTA ROMANA DE FLORÈNCIA

A finals del segle XIX es creen, a Florència, les vies que envolten el centre històric de la ciutat, enderrocant, quasi completament, les últimes muralles medievals, les de Arnolfo di Cambio. Tot i així, romanen alguns testimonis de les portes d’entrada que formaven part d’aquestes muralles i que són visibles al llarg d’aquestes vies de circumval•lació. La porta sud, anomenada “Romana” perquè està dirigida cap a aquesta direcció, també és la que conserva un fragment de les muralles del segle XIV i la que ens dona una idea de com era aquesta ciutat emmurallada. Cada porta d’entrada donava la benvinguda a Florència i estaven decorades amb pintures al fresc, sovint amb imatges religioses i, de vegades, amb obres d’artistes importants. Malauradament, els exemples que ens han arribat no són nombrosíssims degut a un problema de conservació externa de les obres i, de vegades, es tornaven a pintar alguns segles més tard.
La Porta Romana (anomenada anteriorment San Pier Gattolino, pel nom de l’església homònima propera) s’ha convertit en l’entrada a Florència que conté més d’una obra d’art que ens acull a la ciutat: la primera i més evident quan s’arriba des del sud és l’escultura contemporània que decora la rotonda que precedeix la porta, o sigui, la de Michelangelo Pistoletto amb el títol “Dietrofront” (1981-84). Aquesta escultura representa una dona que surt de Florència, cap al futur, però que, alhora, torna a entrar a la ciutat, mirant cap al passat; un altre significat és que la seva ànima es nega a abandonar el gloriós passat cultural de Florència.

A la mateixa porta es troba una pintura al fresc amb la Verge Maria i sants (entre els quals, el patró de la ciutat, Sant Joan Baptista), una obra del segle XVI de Franciabigio que, probablement, substituïa un fresc precedent del segle XIV; entrant per la porta, just davant, a la façana d’un edifici que es troba a l’encreuament dels carrers Via Romana i Serragli, conté una altra obra contemporània: un fresc.

Continue reading

AMERIGO VESPUCCI: UN FLORENTÍ A SEVILLA

La història té diferents versions depenent de qui l’ensenya i, sobretot, on s’aprèn. A les aules espanyoles es memoritza la data del descobriment d’Amèrica, al 1492, una data que no s’ha d’oblidar així com al protagonista d’aquesta proesa: Cristòbal Colón. A Itàlia les coses es veuen des d’una altra perspectiva, sense disminuir a Colón però reconeixent els majors mèrits del florentí Amerigo Vespucci, un personatge molt més ignorat en terra espanyola; en canvi, els americans tenen molt clar a qui deuen el nom del seu continent.
La família Vespucci era una família històrica florentina que va arribar des de Peretola, avui en dia un barri de la ciutat i que llavors era zona perifèrica, i es van instal•lar al centre, a la zona de Ognissanti. Van exercir els oficis de més tendència a l’època: foren notaris, banquers i comerciants. Una part de la família és la que va tenir més èxit i fortuna, la de Pietro de Vespucci, Simone di Pietro Vespucci (el fundador de l’hospital de Sant Joan de Déu) i Marco Vespucci, que es casarà amb la bellíssima i mítica Simonetta, musa de les pintures de Sandro Botticelli, de la qual en parlarem en un altre article.

El nostre Amerigo descendia d’una altra branca menys afortunada dels Vespucci. Va heretar el nom del seu avi i era el tercer fill dels cinc de Nastagio i Lisa. El seu pare, Nastagio, era notari però tenia molts problemes amb l’alcohol, així és que, Amerigo va ser educat i protegit pel seu tiet, Giorgio Antonio, germà petit de Nastagio, el qual li va fer aprendre llatí, matemàtica, física, geometria i astronomia. Giorgio Antonio era un humanista i apassionat de mapes, amic de Marsilio Ficino i, per això, proper al cercle dels Medici, cosa que va permetre a Amerigo refugiar-se amb el seu tiet a la Vil•la del Trebbio durant la pestilència del 1476, propietat de la branca secundària de la família, la de Pierfrancesco de Medici, on un altre tiet seu, Bernardo, treballava com a contable. I amb aquesta branca dels Medici va estar sempre relacionat Amerigo ja que es va convertir en home de confiança de Lorenzo, fill de Pierfrancesco, anomenat “il Popolano”, Amerigo es va ocupar dels negocis i propietats de Lorenzo, una feina que el va portar a Sevilla.

Continue reading

26 DE JULIOL: SANTA ANNA

Avui, 26 de juliol, és la festa de Santa Anna, mare de Maria, és a dir àvia de Jesús, i també és una de les patrones de Florència juntament amb el principal, Sant Joan Baptista, i els altres dos, Santa Reparata i Sant Zenobi. La devoció a Santa Anna, a Florència, es remunta a un episodi concret que es va produir al segle XIV, durant un decenni que acabarà sent força conflictiu per la ciutat i que també té com a protagonista l’església d’Orsanmichele.
Però, abans que res, qui és Santa Anna? Tot i, com hem dit, la seva important relació amb Maria i Jesús, i el seu culte dins la religió cristiana, les notícies que tenim sobre ella i la seva vida no ens arriben dels Evangelis oficials sinó dels anomenats “Apòcrifs”; de totes maneres, l’Església n’ha acceptat el culte.
La història d’Anna i del seu marit Joaquim la trobem sovint representada en famosos cicles de decoracions murals amb les Històries de la Verge, com en el cas de Florència: Anna i Joaquim són una parella feliç i molt devota però sense fills a causa de l’esterilitat de Joaquim. Aquesta “deshonra” provoca que el Gran Sacerdot li impedeixi fer sacrificis al temple, fent-lo fora de males maneres. Humiliat, Joaquim es refugia al desert per transcórrer un període de retir, quan un àngel s’apareix a Anna anunciant-li la seva futura maternitat. El mateix àngel també s’apareix en somnis a Joaquim per donar-li el mateix missatge. Llavors Joaquim torna a la ciutat i es produeix la famosa escena del “Retrobament a la porta daurada”, o sigui un dels petons més representats en la història de l’art, començant pel de Giotto a la capella Scrovegni de Pàdua.

A la Toscana, la representació típica d’aquesta santa serà la “Santa Anna Metterza”, “metterza” seria la “tercera”: la imatge, de fet, és la que representa tres generacions juntes, és a dir Santa Anna darrera de la seva filla Maria que, sobre els genolls, té el nen Jesús. Dos noms famosos per haver representat aquesta particular iconografia són Masaccio, la pintura del qual es troba als Uffizi, i Leonardo da Vinci, al Louvre de París.

Continue reading

PALIO DE SIENA

Risultati immagini per palio di sienaEl Palio de Siena és una manifestació importantíssima i que els habitants de Siena viuen molt, no és una simple reconstrucció històrica, sinó que forma part de la vida de les persones d’aquesta ciutat, ja que cada “contrada” és com una ampliació de la família, els “contradaioli” (membres de la “contrada”) sono, sobretot, amics.
El Palio té lloc dues vegades l’any: el primer, del 2 de juliol s’anomena de “Santa Maria in Provenzano”, que també és una església de la ciutat on es troba, a l’altar major, un bust de la Verge Maria sense braços. El segon Palio és el 16 d’agost, dia després dRisultati immagini per palio di sienae l’Assumpció de la Verge (patrona de Siena) i, per aquest motiu s’anomena “Palio dell’Assunta” (Palio de l’Assumpció).
El nom “Palio” deriva del llatí pallium, una tela de llana que però, en aquest cas, és de seda (a Siena també s’anomena “drappellone” o “cencio”) elaborada i pintada, i és el premi de la competició. Es presenta un mes abans de la cursa i és una obra d’art de grans artistes que es dediquen a decorar-lo, cada Palio és únic i pintat per un artista diferent: per la cursa del 2 de juliol, es crida a artistes locals de Siena, l’imatge que han de representar és la Verge de Provenzano a la qual es dedica el Palio; pel 16 d’agost, en canvi, es dedica a l’Assumpció i l’encarregat de decorar la tela de seda és un artista internacional que també va variant, alguns Palio han sigut pintats per artistes molt famosos com Botero o Gottuso.

 

Continue reading

DON LORENZO MILANI

Aquests dies es celebra el 50è aniversari de la mort de Don Lorenzo Milani, un mossèn que durant molts anys es va considerar “poc oportú” i per aquest motiu, sovint, la seva figura va quedar marginada i apartada per part de l’Església, tot i que últimament s’ha provat un apropament, com demostra la visita del papa Francesc a la seva tomba.
A continuació, les meves paraules, pretenen ser una introducció a la vida, la persona i l’activitat de Don Lorenzo Milani, sobre el qual us convido a aprofundir a través dels seus propis escrits i del què s’ha escrit sobre ell, per poder conèixer l’home únic i especial que fou.

Continue reading

24 DE JUNY: FESTA DE SANT JOAN

El 24 de juny a Florència també es celebra Sant Joan! és una de les festes més importants perquè aquest és el sant patró de la ciutat. En aquesta data, l’Església celebra la nativitat del sant considerat el percusor de Crist i qui va introduïr el baptisme en l’aigua com una forma de purificació.

Són molts els events que es despleguen a la ciutat durant aquest dia. Però, per què Sant Joan Baptista és tant important per Florència? La devoció de la ciutat per aquest sant és evident i queda testimoniada en moltes obres d’art, en les quals, l’iconografia clàssica el representava o com un nen al costat de Maria y Jesús, o en edat adulta, cobert amb pells de camell en record de la seva vida d’asceta al desert. A Florència, el monument principal dedicat a ell és el baptisteri de Sant Joan, que es troba a la plaça homònima, davant de la catedral, que es va convertir al llarg dels temps en el punt focal de les celebracions dedicades a aquest sant.

Continue reading

LA CERÀMICA DE MONTELUPO

 

Cada any, al juny, Montelupo Fiorentino, una ciutat de la provincia de Florència, dedica alguns dies al seu producte més important i famós: la ceràmica, dedicant-li una festa, la festa de la ceràmica.

Per aquesta ocasió s’organitzen visites a les manufactures i tallers, trobades amb ceramistes, amb artesans i s’aprofundeix sobre l’història, la vida i la producció d’aquesta art antigua.Naturalment tot això s’acompanya amb altres events com la música, espectacles i jocs per nens i adults.

Des de l’Edat Medieval, aquesta ciutat es va distingir com a centre de producció de la ceràmica, sobretot de la majòlica (ceràmica esmaltada) i el moment de màxima producció fou entre el 1400 i el 1500. Al 1406, de fet, Florència va conquerir Pisa i això va permetre als productes de Montelupo, i no només, obrir-se una nova ruta marítima, a més va donar la possibilitat als artesans de comparar-se amb les ceràmiques espanyoles que imposaren a Montelupo un creixement qualitatiu de la seva activitat que, des d’aquell moment, començarà a perfeccionar-se en la majòlica d’inspiració hispano-mudèjar (amb un ús prevalent del blau i el verd).

A part d’això, en aquests segles fondamentals van ser també els encàrrecs florentins de families privades com els Medici, però també d’institucions importants com l’antiga farmàcia de Santa Maria Novella, i vectors comercials com la familia Antinori, els que van permetre que la majòlica de Montelupo arribés, a través del riu Arno i dels ports de Pisa i Livorno, a tot el món, de fet s’han trobat restes d’aquestes produccions fins i tot a Amèrica central, a les Filipines i en molts països europeus.

Aquesta ciutat es va convertir, així, en el centre de producció de ceràmica del territori florentí, transformant-se en l’activitat principal de les families locals, en aquests segles hi havia 50 manufactures dins les muralles de la ciutat, moltes de les quals amb la seva pròpia marca distintiva.

Encara avui en dia, l’elaboració de la ceràmica és una activitat símbol d’aquest lloc i existeixen, llavors, tallers artesans i fàbriques que es dediquen a aquesta producció que, en alguns casos, sigui en el passat que avui en dia, creen veritables obres d’art.

La ciutat de Montelupo ha recostruït tota la seva història i el desenvolupament d’aquesta tradició específica a l’interior del Museu de la Ceràmica, on es troben exposades més de 1000 peces, la major part trobades durant les excavacions del centre històric de Montelupo. Hi ha algunes peces que estaven destinades a la familia Medici, com ens desvetlla la presència de l’escut, al mateix papa Lleó X (membre dels Medici) i a altres personatges de l’Església de Roma. Una de les obres més importants ñes el cèlebre Rosso di Montelupo, un plat gran datat al 1509 decorat amb grotesques amb fons groc i vermell, que pren el nom del particular pigment utilitzat en la decoració, la composició del qual encara és un misteri avui en dia!