PALAZZO COMUNALE DE SAN GIMIGNANO

Al cor del centre de San Gimignano, a la plaça del Duomo, es troba el Palazzo Comunale, també conegut com Palazzo del Popolo o Palazzo Nuovo del Podestà; està delimitat, a la dreta, per la Torre Grossa (que, amb els seus 54 metres és la més alta de San Gimignano; construïda entre el 1300 i el 1311) i, a l’esquerra, per la Loggia del Comune (el pòrtic). L’edifici del govern fou construït entre el 1289 i el 1298 sobre les restes d’una estructura més antiga i es va ampliar durant els segles XIV i XV. A partir de la seva construcció i encara avui en dia, el palazzo és seu de l’Ajuntament de San Gimignano i, des del 1852, també del Museu de la ciutat, Museo Civico.

La Pinacoteca del segon pis acull obres molt importants d’artistes de Florència i de Siena del segle XIII al XVI, entre els quals Coppo di Marcovaldo, Benozzo Gozzoli, Filippino Lippi, Pinturicchio.

Entre les diferents sales que formen part de l’edifici, al primer pis es troba la sala del Consell coneguda com Sala Dante, en honor a la presència del poeta Dante Alighieri l’any 1300. Dante va venir com a ambaixador de la República Florentina per crear una lliga güelfa Toscana, és a dir, una unió entre tots els partidaris del papa per, així, poder fer front als oponents gibel·lins, defensors de l’emperador.

A l’interior de la sala hi ha pintures al fresc de finals del segle XIII atribuïdes a un pintor florentí, un tal Azzo di Masetto, i representen tornejos de caballers i escenes de caça dedicades a Carles d’Anjou, representat entronitzat a la paret del fons de la sala mentre alguns personatges l’homenatgen amb el do del falcó.

A la paret de la dreta hi ha la gran Maestà de Lippo Memmi del 1317, inspirada a l’obra homònima del cunyat de l’artista, Simone Martini al Palazzo Pubblico de Siena: Maria es representa asseguda al tro i envoltada d’àngels i sants, i l’home agenollat a l’esquerra hauria de ser el podestà del govern de l’època, Nello di Mino de’ Tolomei, el qual va encarregar l’obra. A la segona meitat del segle XIV, l’obra es va ampliar amb altres figures a dreta i esquerra: Sant Antoni Abad i Santa Fina a l’esquerra, Bartolo i Lluís IX a la dreta. Aquest afegit fou obra del pintor Bartolo di Fredi, de Siena, tot i que hi trobem el nom del florentí Benozzo Gozzoli: el seu estil es pot reconèixer fàcilment i, segurament, es va ocupar d’una restauració durant el segle XV.

PALIO DE SIENA

Risultati immagini per palio di sienaEl Palio de Siena és una manifestació importantíssima i que els habitants de Siena viuen molt, no és una simple reconstrucció històrica, sinó que forma part de la vida de les persones d’aquesta ciutat, ja que cada “contrada” és com una ampliació de la família, els “contradaioli” (membres de la “contrada”) sono, sobretot, amics.
El Palio té lloc dues vegades l’any: el primer, del 2 de juliol s’anomena de “Santa Maria in Provenzano”, que també és una església de la ciutat on es troba, a l’altar major, un bust de la Verge Maria sense braços. El segon Palio és el 16 d’agost, dia després dRisultati immagini per palio di sienae l’Assumpció de la Verge (patrona de Siena) i, per aquest motiu s’anomena “Palio dell’Assunta” (Palio de l’Assumpció).
El nom “Palio” deriva del llatí pallium, una tela de llana que però, en aquest cas, és de seda (a Siena també s’anomena “drappellone” o “cencio”) elaborada i pintada, i és el premi de la competició. Es presenta un mes abans de la cursa i és una obra d’art de grans artistes que es dediquen a decorar-lo, cada Palio és únic i pintat per un artista diferent: per la cursa del 2 de juliol, es crida a artistes locals de Siena, l’imatge que han de representar és la Verge de Provenzano a la qual es dedica el Palio; pel 16 d’agost, en canvi, es dedica a l’Assumpció i l’encarregat de decorar la tela de seda és un artista internacional que també va variant, alguns Palio han sigut pintats per artistes molt famosos com Botero o Gottuso.

 

Continue reading

DON LORENZO MILANI

Aquests dies es celebra el 50è aniversari de la mort de Don Lorenzo Milani, un mossèn que durant molts anys es va considerar “poc oportú” i per aquest motiu, sovint, la seva figura va quedar marginada i apartada per part de l’Església, tot i que últimament s’ha provat un apropament, com demostra la visita del papa Francesc a la seva tomba.
A continuació, les meves paraules, pretenen ser una introducció a la vida, la persona i l’activitat de Don Lorenzo Milani, sobre el qual us convido a aprofundir a través dels seus propis escrits i del què s’ha escrit sobre ell, per poder conèixer l’home únic i especial que fou.

Continue reading

LA CERÀMICA DE MONTELUPO

 

Cada any, al juny, Montelupo Fiorentino, una ciutat de la provincia de Florència, dedica alguns dies al seu producte més important i famós: la ceràmica, dedicant-li una festa, la festa de la ceràmica.

Per aquesta ocasió s’organitzen visites a les manufactures i tallers, trobades amb ceramistes, amb artesans i s’aprofundeix sobre l’història, la vida i la producció d’aquesta art antigua.Naturalment tot això s’acompanya amb altres events com la música, espectacles i jocs per nens i adults.

Des de l’Edat Medieval, aquesta ciutat es va distingir com a centre de producció de la ceràmica, sobretot de la majòlica (ceràmica esmaltada) i el moment de màxima producció fou entre el 1400 i el 1500. Al 1406, de fet, Florència va conquerir Pisa i això va permetre als productes de Montelupo, i no només, obrir-se una nova ruta marítima, a més va donar la possibilitat als artesans de comparar-se amb les ceràmiques espanyoles que imposaren a Montelupo un creixement qualitatiu de la seva activitat que, des d’aquell moment, començarà a perfeccionar-se en la majòlica d’inspiració hispano-mudèjar (amb un ús prevalent del blau i el verd).

A part d’això, en aquests segles fondamentals van ser també els encàrrecs florentins de families privades com els Medici, però també d’institucions importants com l’antiga farmàcia de Santa Maria Novella, i vectors comercials com la familia Antinori, els que van permetre que la majòlica de Montelupo arribés, a través del riu Arno i dels ports de Pisa i Livorno, a tot el món, de fet s’han trobat restes d’aquestes produccions fins i tot a Amèrica central, a les Filipines i en molts països europeus.

Aquesta ciutat es va convertir, així, en el centre de producció de ceràmica del territori florentí, transformant-se en l’activitat principal de les families locals, en aquests segles hi havia 50 manufactures dins les muralles de la ciutat, moltes de les quals amb la seva pròpia marca distintiva.

Encara avui en dia, l’elaboració de la ceràmica és una activitat símbol d’aquest lloc i existeixen, llavors, tallers artesans i fàbriques que es dediquen a aquesta producció que, en alguns casos, sigui en el passat que avui en dia, creen veritables obres d’art.

La ciutat de Montelupo ha recostruït tota la seva història i el desenvolupament d’aquesta tradició específica a l’interior del Museu de la Ceràmica, on es troben exposades més de 1000 peces, la major part trobades durant les excavacions del centre històric de Montelupo. Hi ha algunes peces que estaven destinades a la familia Medici, com ens desvetlla la presència de l’escut, al mateix papa Lleó X (membre dels Medici) i a altres personatges de l’Església de Roma. Una de les obres més importants ñes el cèlebre Rosso di Montelupo, un plat gran datat al 1509 decorat amb grotesques amb fons groc i vermell, que pren el nom del particular pigment utilitzat en la decoració, la composició del qual encara és un misteri avui en dia!

 

 

ELS ESCUTS DE PALAZZO VECCHIO

Si des de la Piazza della Signoria en ple centre florentí es dirigeix la vista cap al Palazzo Vecchio es nota immediatament que a la part alta de la façana, sota els permódols,  hi ha uns escuts. Són nou escuts diferents, presentats en una seqüència que es repeteix en ordre; són d’època medieval, més concretament del 1343 i són el resultat d’alguns dels principals aconteixaments històrics viscuts a la ciutat de Florència.

Per ordre són:

  • Creu vermella sobre fons blanc
  • Lliri vermell sobre fons blanc
  • Escut partit en blanc i vermell
  • Dues claus daurades en forma de X sobre fons vermell
  • Escut blau amb lletres daurades Libertas
  • Una àguila vermella en fons blanc  amb un petit lliri daurat sobre el cap i que amb les urpes agafa un drac
  • Lliri blanc sobre fons vermell
  • Lliris daurats sobre fons blau i un rampill vermell a la part superior
  • Escut partit en franges horitzontals grogues i negres en una banda, i lliris daurats sobre fons blau en l’altra banda.

Continue reading

El retorn de l’Adoració dels Mags de Leonardo da Vinci

Després de cinc anys de restauració al Opificio delle Pietre Dure (Florència), per fi torna a ser exposada una de les obres de Leonardo da Vinci més importants presents a Florència, l’Adoració dels Mags.

El 1480, els canònics regulars de Sant Agustí de l’església de San Donato in Scopeto, que es trobava a prop de la Porta Romana de la ciutat i que va ser destruïda durant el setge del 1530, van encarregar al pintor aquesta obra que, però, no fou mai acabada ja que dos anys més tard, Leonardo va marxar de Florència per dirigir-se a Milà. Al 1496 els canònics van encarregar a un altre artista que realitzés per ells una Adoració dels Mags, Filippino Lippi. Aquest pintor va concloure la seva versió de l’escena, que també es troba al Museu dels Uffizi, mentre que la de Leonardo es va quedar a la fase del disseny.

L’Adoració dels Mags de Leonardo presenta, en primer pla, i com a element principal de l’escena, la Verge Maria amb el nen Jesús en braços, els tres reis Mags als seus peus, dos dels quals als vèrtexs del triangle a l’intern del qual es troben delimitats els personatges. Totes les altres figures presents que han arribat per adorar el naixement del nen són, en canvi, disposades en semicercle darrera i al voltant de la Verge. Aquestes figures resulten molt interessants, sobretot pel moviment que Leonardo dóna als cossos i per les expressions carregades de pathos.

El fons està dividit en dues parts per dos arbres: el de l’esquerra és una palma (símbol de la Resurrecció de Crist i del martiri), el de la dret s’identifica segons molts estudiosos amb el llorer (símbol de glòria, victòria i vida eterna).

Al costat esquerra del fons, Leonardo mostra un edifici en ruïna, mentre que a la dreta hi ha una batalla entre cavalls i cavallers.

Gràcies a la restauració ha sigut possible evidenciar un detall relacionat amb l’edifici: que no es troba abandonat sinó que hi ha homes que l’estan reconstruint, restaurant, mantenint-ne però l’aspecte original com per exemple els arcs; es poden veure homes treballant i, a prop de l’arbre, un home que està dirigint les obres. Es creu que el model utilitzat per Leonardo per l’edifici hagi sigut l’església de San Miniato al Monte i això permet suposar que l’edifici en reconstrucció sigui un temple i no qualsevol altra cosa.

El temple a l’esquerra i la lluita entre homes i cavalls a la dreta troben ambdós una explicació en el llibre de Isaïes, que alterna moments de pau (el temple) amb moments de guerra (lluita); probablement perquè Isaïes és l’home dempeus en el primer pla a l’esquerra.

Pel que fa a la lluita entre cavalls i cavallers, apareix de manera espontània la referència a la Batalla d’Anghiari que Leonardo havia realitzat per el Salone dei Cinquecento del Palazzo Vecchio. Aquesta obra ja no existeix a causa de la tècnica massa atrevida de l’encàustica que Leonardo havia intentat utilitzar però que els colors se li van desfer, per tant no ens n’ha arribat cap traça, només els estudis i cartrons, còpies dels autèntics. Tot i que no és massa, això permet, de totes maneres, notar una semblança notable entre l’entrellaçat dels cossos humans i els animals de la Batalla d’Anghiari i el que hi ha representat aquí, a l’Adoració dels Mags.

En realitat encara s’han de dir moltes coses i s’ha d’aprofundir sobre l’obra, existeixen altres dissenys i obres que, comparats amb aquesta, poden aportar llum sobre molts detalls i és això el que voldríem fer si voleu venir amb nosaltres a veure, després de tant de temps, aquesta meravella que acaba de ser restaurada, l’Adoració dels Mags de Leonardo da Vinci.

L’obra es troba temporalment exposada a les sales del primer pis del Museu dels Uffizi, en una exposició dedicada a ella que serà oberta fins el 29 de setembre; successivament, totes les pintures de Leonardo Da Vinci es col·locaran en una sala dedicada a l’artista al segon pis del museu.