(Italiano) PEPOSO DELL’IMPRUNETA

La Toscana és una terra famosa no només per la seva història mil·lenària i per la quantitat i qualitat de les obres d’art que conserva, sinó pels seus paisatges, que han estat immortalitzats en moltes pel·lícules famoses (“Sota el sol de la Toscana”, “La vida és bella”, “Bellesa robada”, “Una habitació amb vista”… per esmentar-ne només algunes) i que han atret un gran nombre de turistes. Però hi ha un altre element essencial per completar el coneixament d’aquest territori i gaudir-lo plenament: l’enogastronomia. Des dels orígens de la civilització d’aquest lloc, amb els etruscs, es van començar a cultivar i produir alguns dels productes que continuen sent la base de la cuina toscana: el vi (sobretot el vi negre), l’oli d’oliva, el formatge, els cereals i els llegums.

Anirem parlant d’alguns plats típics de la Toscana i també dels seus vins; començarem amb un segon plat de carn, el peposo dell’Impruneta. S’ha de dir que molts plats típics de la cuina toscana són a base de carn, i que abunden els embotits.

Limítrof a Florència, cap al sud (sortint de la ciutat en direcció Siena) es troba el municipi de Impruneta. La seva història està molt relacionada amb la seva veïna més gran i poderosa, i té molt a veure aquest lligam amb el plat del qual parlarem. A l’Impruneta, des de temps remots (possiblement el segle XI) es produeix un tipus d eterracota que s’anomena cotto. Aquest material s’utilitza principalment per fer càntirs, teules, vasos grans per plantes de jardí i rajoles. Té la propietat de ser resistent a les condicions atmosfèriques exteriors i, per aquest motiu, a principis del segle XV, Filippo Brunelleschi, excel·lent arquitecte del Renaixement, la va triar per revestir la seva obra mestra: la cúpola de la catedral de Florència. I així, Brunelleschi es va convertir en el client més important dels forns de l’Impruneta que produïen maons durant la construcció de la cúpola (1420-1436), la qual més de quatre milions de maons de cotto. I d’aquesta obra mestra de l’arquitectura en va néixer, segons la llegenda, el peposo dell’Impruneta: quan Brunelleschi es presentava a aquesta localitat per fer tractes i adquirir el seu material, va descobrir un plat que els treballadors dels forns cuinaven aprofitant la calor constant dels forns, es tracta d’un tipus d’estofat de vedella que s’ha de coure durant vàries hores i que els treballadors posaven sobre una teula dins del mateix forn que estava coent els maons. La vedella es cobria amb una quantitat important de pebre, pepe, i d’aquí ve el nom del plat peposo, que podriem traduir com “estofat al pebre”. El pebre s’utilitzava principalment per dissimular el gust fort de la carn que, a l’època, quasi mai es menjava “fresca”, sobretot entre les classes pobres. La carn, cuita durant hores, quedava molt tendra i es desfeia a la boca; quan la va provar en Brunelleschi, en quedà entusiasmat i va considerar que aquest era el plat que volia donar als seus treballadors. Li anava molt bé perquè s’omplíssin la panxa no només de vi (treballar a aquelles alçades sota el sol de l’estiu deuria ser molt dur) sinó de carn, de manera que, tot i que beguessin força no es poguessin emborratxar i perdessin l’equilibri! No es podia permetre accidents laborals, ja que si hi havia alguna mort, s’havia de deixar de treballar per anar tots a l’enterrament! I Brunelleschi fou un innovador per la seva època en el tema de la seguretat dels seus obrers, tot i que fos per propis interesos. Així és que, encara que el peposo invités a beure a causa del seu gust picant, es menjava amb molt de pà, i el pà absorbia l’alcohol. Així, l’arquitecte, cada dia es feia enviar des de l’Impruneta, una gran quantitat de peposo juntament amb els maons.

Aquesta divertida i bonica història sobre l’orígen del gustós plat queda, per desgràcia, desacreditada en estudis moderns, en els quals s’afirma que no hauria sigut factible coure maons-teules juntament amb la carn en el mateix forn i, sobretot, que el pebre a l’època, era una espècie molt cara, que només estava a l’abast dels més rics, per tant força surreal que pogués ser l’ingredient principal (o quasi) d’un plat per obrers.  (PETRONI P. Il libro della vera cucina fiorentina. Giunti Editore: Milano, 2009).

I per qui vulgui intentar cuinar-la, aquí teniu la recepta*:

Ingredients per 6 persones:

  • 1kg de carn: la millor par és el múscul de la vedella, la part del pit, rica de tendons i més greixosa.
  • 12 dents d’all
  • 2 gots de vi Chianti (o altre negre)
  • Una cullerada de tomàquet triturat (es pot no posar, depèn dels gustos)
  • Sal i pebre negre (abundant!)

Es talla la carn a trossos com si fos un estofat però sense fer trossos massa petits perquè sinó amb la cocció lenta es desfan massa. A continuació posem la carn en una safata de forn alta amb els alls pelats però sencers, el vi, la sal i el concentrat de tomàquet desfet amb aigua calenta, i dos cullerades ben plenes de pebre negre mòlt o, per fer el plat més delicat, es poden posar grans sencers.

Afegim aigua calenta o brou cobrint la carn i la posem al forn a temperatua baixa (140º). Es deixa coure barrejant de tant en tant, durant més o menys 3 hores, si cal afegim més aigua o brou.

Al final, el peposo haurà de quedar cremós i molt tendre; es menja amb més pebre per sobre acabat de moldre i amb pà de pagès torrat.

BON PROFIT!

*(PETRONI P. Il libro della vera cucina fiorentina. Giunti Editore: Milano, 2009).


 

 

 

UN SICILIÀ A FLORÈNCIA: ANTONELLO ALS UFFIZI

Als Uffizi no hi ha només pintors florentins: les vastes col·leccions que ens han arribat a través de diferents canals, però, sobretot, les dels Medici i dels Lorena, recullen molts artistes “estrangers” que tenim la sort de poder admirar en aquest museu. Per exemple, gràcies a l’herència de Vittoria della Rovere que es va casar amb el Granduc Ferdinando II de’ Medici al segle XVII, tenim la Venus d’Urbino de Tizià i el Doble retrat dels Ducs d’Urbino de Piero della Francesca. Gràcies a Ferdinando III de Lorena, que a Siena es va enamorar de la preciosa Anunciació de Simone Martini, ara la podem admirar a les primeres sales dedicades a l’art del segle XIV. Gràcies al Gran Príncep Ferdinando, que anava per les esglésies a adquirir pintures, tenim diverses obres, sobretot a la Galeria Palatina; o Caravaggio com un do del seu protector, el cardenal Del Monte, a Ferdinando I de’ Medici.

Aquí vull parlar d’una adquisió de l’Estat Italià i d’un artista que, provinent del sud, va introduïr a Itàlia novetats pictòriques provinents des de terres molt més nòrdiques, fins i tot de Bruixes, per fusionar-les amb mestria amb aquelles més típiques de la tradició italiana. El pintor en qüestió és Antonello da Messina, gran intèrpret del renaixement italià, que va viure, més o menys, entre el 1430 i el 1479, i de la vida del qual ens n’han arribat pocs detalls, des de la data imprecisa del seu naixement.

La pintura, present a la sala 20 juntament amb els noms de Mantegna i Bellini, és en realitat un tríptic, protagonista fa un parell d’anys d’una operació d’ “unió”, volguda i organitzada, entre d’altres, per Vittorio Sgarbi: les parts realment propietat dels Uffizi (o sigui, del Mibact, ministeri dels Béns Culturals) són dues, mentre que la tercera pertany a la Regió de la Llombardia. Gràcies a un acord segellat per ambdues parts, la Verge amb el Nen Jesús i un àngel del pintor Vincenzo Foppa de Brescia, ha volat al Castell Sforza de Milà; en canvi, ha arribat aquí el San Benet d’Antonello que faltava d’aquest tríptic (la part dreta). I romandrà aquí durant 15 anys. Les altres dues parts, la Verge amb el nen i àngels i el Sant Joan Evangelista, foren el resultat d’una adquisió de l’Estat en els anys ’90, per satisfer el desig de Ugo Bardini, fill i hereu de l’antiquari toscà de Stefano Bardini, que morí al 1965 i que va convertir l’Estat Italià en el seu hereu.

Continue reading

El retorn de l’Adoració dels Mags de Leonardo da Vinci

Després de cinc anys de restauració al Opificio delle Pietre Dure (Florència), per fi torna a ser exposada una de les obres de Leonardo da Vinci més importants presents a Florència, l’Adoració dels Mags.

El 1480, els canònics regulars de Sant Agustí de l’església de San Donato in Scopeto, que es trobava a prop de la Porta Romana de la ciutat i que va ser destruïda durant el setge del 1530, van encarregar al pintor aquesta obra que, però, no fou mai acabada ja que dos anys més tard, Leonardo va marxar de Florència per dirigir-se a Milà. Al 1496 els canònics van encarregar a un altre artista que realitzés per ells una Adoració dels Mags, Filippino Lippi. Aquest pintor va concloure la seva versió de l’escena, que també es troba al Museu dels Uffizi, mentre que la de Leonardo es va quedar a la fase del disseny.

L’Adoració dels Mags de Leonardo presenta, en primer pla, i com a element principal de l’escena, la Verge Maria amb el nen Jesús en braços, els tres reis Mags als seus peus, dos dels quals als vèrtexs del triangle a l’intern del qual es troben delimitats els personatges. Totes les altres figures presents que han arribat per adorar el naixement del nen són, en canvi, disposades en semicercle darrera i al voltant de la Verge. Aquestes figures resulten molt interessants, sobretot pel moviment que Leonardo dóna als cossos i per les expressions carregades de pathos.

El fons està dividit en dues parts per dos arbres: el de l’esquerra és una palma (símbol de la Resurrecció de Crist i del martiri), el de la dret s’identifica segons molts estudiosos amb el llorer (símbol de glòria, victòria i vida eterna).

Al costat esquerra del fons, Leonardo mostra un edifici en ruïna, mentre que a la dreta hi ha una batalla entre cavalls i cavallers.

Gràcies a la restauració ha sigut possible evidenciar un detall relacionat amb l’edifici: que no es troba abandonat sinó que hi ha homes que l’estan reconstruint, restaurant, mantenint-ne però l’aspecte original com per exemple els arcs; es poden veure homes treballant i, a prop de l’arbre, un home que està dirigint les obres. Es creu que el model utilitzat per Leonardo per l’edifici hagi sigut l’església de San Miniato al Monte i això permet suposar que l’edifici en reconstrucció sigui un temple i no qualsevol altra cosa.

El temple a l’esquerra i la lluita entre homes i cavalls a la dreta troben ambdós una explicació en el llibre de Isaïes, que alterna moments de pau (el temple) amb moments de guerra (lluita); probablement perquè Isaïes és l’home dempeus en el primer pla a l’esquerra.

Pel que fa a la lluita entre cavalls i cavallers, apareix de manera espontània la referència a la Batalla d’Anghiari que Leonardo havia realitzat per el Salone dei Cinquecento del Palazzo Vecchio. Aquesta obra ja no existeix a causa de la tècnica massa atrevida de l’encàustica que Leonardo havia intentat utilitzar però que els colors se li van desfer, per tant no ens n’ha arribat cap traça, només els estudis i cartrons, còpies dels autèntics. Tot i que no és massa, això permet, de totes maneres, notar una semblança notable entre l’entrellaçat dels cossos humans i els animals de la Batalla d’Anghiari i el que hi ha representat aquí, a l’Adoració dels Mags.

En realitat encara s’han de dir moltes coses i s’ha d’aprofundir sobre l’obra, existeixen altres dissenys i obres que, comparats amb aquesta, poden aportar llum sobre molts detalls i és això el que voldríem fer si voleu venir amb nosaltres a veure, després de tant de temps, aquesta meravella que acaba de ser restaurada, l’Adoració dels Mags de Leonardo da Vinci.

L’obra es troba temporalment exposada a les sales del primer pis del Museu dels Uffizi, en una exposició dedicada a ella que serà oberta fins el 29 de setembre; successivament, totes les pintures de Leonardo Da Vinci es col·locaran en una sala dedicada a l’artista al segon pis del museu.

HOMENATGE A PALMIRA. Tresors arqueològics perduts

Temple de Jerusalem: Destruït per primera vegada al 587 a.C per Nabucodonosor, rei de Babilònia. Fou reconstruït posteriorment i destruït novament durant el setge dels romans guiats per Titus al 70 d.C. Destruït una tercera vegada per l’emperador Adrià al 135 d.C, quan va arrasar Judea i va exterminar als jueus.
Serapeu d’Alexandria: Temple dedicat a la divinitat Serapis i construït al segle III a.C. Molt estimat per la seva importància i conservat per part d’alguns emperadors romans (Adrià inclús el va fer reconstruir després de la seva destrucció durant les guerres). Fou destruït novament el 391 aproximadament per Teòfil, patriarca cristià (segons una de les possibles versions dels fets).
Panteó de Roma: El papa Bonifaci IV el va convertir en una església cristiana al 609 i, gràcies a això, es va salvar de la seva destrucció però no dels saquejos del bronze i de les seves decoracions externes (el bronze el va fondre el papa Urbà VIII Barberini per fer els canons del Castel Sant’Angelo i el baldaquí de Gian Lorenzo Bernini de la basílica de Sant Pere; de la mateixa manera que havia utilitzat les pedres del Colosseu per costruir el Palazzo Barberini, la residència privada de la seva família).
Partenó d’Atenes: 1687, durant la guerra entre cristians i turcs, les tropes venecianes de Francesco Morosini van fer saltar pels aires el Partenó per demostrar als turcs (que controlaven la ciutat d’Atenes des de feia dos segles) qui era el més fort, destruïnt el símbol més estimat de la ciutat.
Palmira: 2015, durant la guerra civil de Síria, l’ISIS va destruir els monuments històrics del jaciment arqueològic de Palmira per cancel•lar tots els vestigis del paganisme, decapitant l’encarregat del jaciment.

Aquests són només alguns dels exemples més impactants de l’acció de l’ésser humà. Nosaltres, humans, ens considerem el més excel•lent i perfecte dels animals, som els únics que tenim la facultat de parlar i els més intel•ligents. Bé, l’història demostra ben el contrari… mil•lennis més tard no hem après absolutament res i continuem cometent els mateixos actes fanàtics. Perquè tant si som cristians, hebreus, budistes, islàmics o ateus, som tots fanàtics ignorants quan destruïm un símbol del passat. La cega ignorància i la ràbia són el que ha portat a l’home, des de temps antics, a intentar cancel•lar altres pobles amb diferents religions, no només a través de l’extermini dels seus habitants, sinó amb la destrucció dels edificis relacionats amb el seu culte. I diem “intentar” perquè, en realitat, no hi ha una manera per obligar a l’home a que canviï el seu culte, ni tan sols si s’arrasa la seva ciutat (és més, semblaria que s’aconsegueix el resultat oposat).

 

Continue reading